Paola Sight Morelli
'LCI Barcelona'

Aquest projecte parla de la medicina psicosomàtica, que és la recerca científica de la relació entre els factors psicològics i els fenòmens fisiològics. És a dir, entre l’esfera psicològica/emotiva i el cos. Aquesta disciplina busca les raons que causen les malalties i suggereix diferents mètodes per a curar-les d’una manera alternativa a la medicina tradicional. El projecte proposa una visió alternativa cap a la medicina, la salut i les malalties; aquesta visió és de tipus holístic, la qual cosa vol dir que considera a l’ésser humà íntegrament, sense limitar-se a la seva fisiologia (el cos).

La psicosomàtica no té la intenció de reemplaçar la medicina tradicional, sinó que més aviat vol complementar-la i intervenir a un altre nivell. El que m’ha motivat investigar aquesta disciplina ha estat el prendre consciència que el 49,3% d’homes i el 59,1% de dones de 15 i més anys tenen alguna malaltia o problema de salut crònic percebut.

Aquests percentatges s’incrementen a mesura que augmenta l’edat. En la meva recerca vaig trobar molts testimonis de metges i biòlegs que en alguns casos de pacients que no es curaven utilitzant les metodologies clàssiques, van utilitzar la psicosomàtica i van aconseguir curar totalment o almenys millorar molt l’estat de salut d’aquests pacients. Aquest fet em va motivar molt. Aquesta disciplina ha estat reconeguda com a oficial durant les últimes dècades, per aquesta raó molta gent no sap de la seva existència o de la seva eficàcia. «El cos que parla» vol difondre aquest tipus de coneixement, ressaltant la seva validesa científica per a augmentar l’estat de salut emotiva i psicològica, col·lectiva.

Quan vaig començar a pensar en quin hauria pogut ser el tema d’aquest treball de final de grau, de seguida he començat a reflexionar sobre els problemes. Ens van educar a pensar en el disseny com la solució a un problema, un procés creatiu i investigatiu que ha de néixer d’una necessitat real. Aquest tipus de pensament em resulta més ideal que real, el trobo bastant anacrònic, antiquat. Potser fa dècades, durant l’era de la industrialització, es dissenyava per a respondre a necessitats, però ara es fa més aviat per a generar-les, crear objectes de desig i de consum que en realitat no ens fan falta.

Llavors he deixat de pensar en problemes. He començat a pensar en interessos. A preguntar-me diàriament què és el que m’interessa?, quin tipus de llenguatges em resulten fascinants?, quin tipus de projectes em solen sorprendre i captivar més?

Vaig entendre quins eren els macro-temes que més m’interessen en aquest moment: l’ecologia, la performance artística i la intel·ligència emotiva. Vaig entendre millor als meus gustos i als factors comuns al projecte que considero com una referència. Un d’aquests denominadors comuns és el factor humà: tots els projectes que més m’interessen tenen com a intenció (primària o implícita) fer que els humans foren més humans. Fer que interactuessin entre ells d’una manera més autèntica o pròxima, o a vegades inusual, generant estranyesa en l’espectador. Generar connexió. Suposo que la raó del meu interès cap a ells sigui percebre aquesta falta de connexions com un pes enorme que em preocupa cada vegada que vaig en el metre i observo l’absència d’observadors. L’absència de curiositat cap al món real. Pensar que és el que ens fa humans ha portat la meva atenció a moure’s cap al món del pensament abstracte.

Segons molts estudis antropològics, és justament el pensament abstracte, a nivell col·lectiu, el que ens ha portat a evolucionar i a prevaler sobre les altres espècies. Un procés imaginatiu i intangible que ens va portar a generar creences col·lectives com els déus i els esperits. Podríem dir que evolucionem també gràcies al misticisme, en creure en entitats abstractes que tenen un poder de decisió sobre les nostres vides. Penso en aquest món abstracte com a un conjunt d’espiritualitat, emocions, misticisme i creences intangibles; em fascina l’infinit poder que exerceix i la força amb la qual es projecta en el món tangible. Un altre factor comú a tots els projectes que solen interessar-me són els límits. Tractar d’entendre i explorar els límits en la contínua mutació que els caracteritza. El límit entre el moral i l’immoral, el privat i el públic, el natural i l’artificial. Conceptes metafísics oposats que en punt arriben a tocar-se.

El blanc i el negre. M’interessa investigar els grisos

Els grisos sans, equilibrats, els que accepten tots dos el blanc i el negre. I el blanc i el negre que més m’interessa són la racionalitat i l’emotivitat. El tangible i el metafísic.

El mèdic i el místic. El científic i el màgic. Tots aquests negres i aquests blancs es troben per a mi en una disciplina increïblement interessant, la medicina psicosomàtica.

Durant la primera fase de recerca, vaig realitzar una enquesta que investigava el nivell de coneixement sobre el tema de la psicosomàtica. Durant tot el procés, vaig parlar molt del tema amb persones de tots tipus, sobretot els meus coetanis. El que vaig descobrir en aquest període era que gairebé ningú sabia a què em referia quan parlava de medicina psicosomàtica.

Les persones que sabien de què es tracta, pensaven en aquesta disciplina com a una cosa molt alternativa, místic. No ho entenien molt. Durant tot el procés, ha estat un repte parlar d’alguna cosa tan poc explorat (pel target que vaig plantejar) i fer entendre els seus usos pràctics.
La medicina psicosomàtica només es va fer servir de manera oficial en les últimes dècades, però està comprovat que el seu ús té eficàcia, especialment en casos de pacients que sofreixen malalties cròniques que no s’han pogut curar implementant mètodes mèdics tradicionals.

El principal repte que vaig trobar en el projecte era trobar el mig camí perfecte que es posicionés entre un assaig mèdic, i un llibre de poesies. Entre alguna cosa que resulti oficial i informatiu i alguna cosa que resulti desitjable i atractiu. Aquest repte el vaig solucionar plantejant un format de peça editorial mixta, amb diferents formats i diferents intencions, per a abastar les diferents facetes de la disciplina de la qual estem parlant. Gràcies a aquesta dualitat, el projecte arriba a tipus de persones molt diferents. Per a definir aquestes persones, les vaig categoritzar principalment en dues targets. El primer es refereix a persones creatives, que aprecien el món del disseny. Persones amb una mena de pensament més intuïtiu, obertes de ment, emotives, interessades en el que considerem com a alternatiu i diferent, en tots els camps. El segon es refereix a persones que tenen un pensament de tipus racional, principalment, que treballen en àmbit científic/mèdic.

Per a arribar a aquests dos perfils, que es podrien considerar com a oposats, vaig realitzar una peça híbrida. La força del projecte ha estat trobar el punt mitjà entre ciència i la poesia; gràcies a això he pogut respondre a la hipòtesi que vaig plantejar de manera afirmativa.

Una peça de disseny gràfic pot conscienciar sobre una disciplina que incrementa la salut emotiva i física col·lectiva.

 

 

Patrocinen
Mitjà Oficial
AMB EL SUPORT DE
COLABORAN
Mitjans Col·laboradors